Desprès d’uns mesos de silenci (em disculpo) torno amb una de les experiències número 1 que he viscut a Vietnam. Ara ja en fa tres mesos, però tan jo com en Gonzalo ho tenim ben fresc a la memòria. Entendreu perquè.
Aquí com arreu d'Àsia el Karaoke és com per nosaltres un veí emprenyat, un/a paparazzi compulsiu, el paté Mina o aquell tio/a que ningú coneix: a totes les festes n'hi ha un.
Patrimoni de la humanitat?
En són tan fanàtics que a totes les cases (amb un cert benestar econòmic) n'hi ha un. Les botigues d'electrònica tenen seccions infinites d'equips de karaoke, micros, amplis, etc. És una religió per la que sempre estan a punt.
Així, un dia del mes de juny els vietnamites ens van proposar carregats d’excitació un karaoke. Fins aquí tot sembla normal, fins avorrit a ulls occidentals. Però si et diuen “just for men” (només per homes) amb una rialla entremaliada comences a sospitar que l’assumpte és especial.
L'Oncle Ho desprès d'un Sexy Karaoke Popular.
Durant els dies previs vam anar intuint per on podien anar els trets: Dones, alcohol i fer el ridícul amb un micròfon a les mans. Les nostres innocents deduccions ens van portar a pensar en una mena de club d’streaptease amb noies ballant i una pantalla gegant oberta al ridícul de tots els presents. Ens equivocàvem. Els vietnamites són molt més bandarres.
Aquell dia vam quedar a les tres del migdia just desprès de tornar de les immersions del matí. En principi havíem de ser molts més occidentals, però per A o per B al final només vam ser tres els valents pioners: en Ross, en Gonzalo i un servidor junt amb set vietnamites plens d’emoció. No teníem referències directes de gent western, així que els tres cadellets europeus ens miràvem amb complicitat i somriure nerviós.
Un cop de moto i ens vam plantar en un carreró de la zona vietnamita. Un casota feta pols on vam entrenar carregats de reserves. Unes escales i entrem en una habitació fosca d’uns 20 metres quadrats. Vidres folrats de plàstic vermell fosc, un gran sofà amb forma d’L, un parell de taules, una tele grossa a la cantonada oposada de la cambra, un aparell de karaoke i un parell de micros inalambrics. Cada cop teníem més dubtes, doncs es respirava un ambient digne del puticlub més matusser de la Jonquera. Ens veiem acorralats sense saber on ens havíem ficat. Els vietnamites estaven contentíssims, joiosos i no deixaven de riures de nosaltres cada cop que ens dirigien la mirada. Malparits.
Sense més preàmbuls van engegar el karaoke, es van treure les camisetes i es van posar a cantar. Caixes de cerveses van començar a entrar i ens vam posar a beure per calmar les nostres goles seques.
Un quartet d’hora i va començar la festa grossa. Tres noies joves vestides com autentiques dones de moral distreta entren i s’assenten al costat nostre. Un gest de bon amfitrió, doncs eren les tres més decents que van passar per la sala. Pocs minuts desprès entren noies per tothom. En total ja devíem ser unes vint persones dins una habitació minúscula a quaranta graus.
Les noies comencen a servir-nos cervesa sense parar, bevem com porcs, ens renten la cara amb tovalloletes humides, ens fan cantar, ens abracen, ens fan carícies, ens treuen la camiseta no sense la nostra infructuosa resistència... estem flipant. Però encara restava el millor: de cop entra el propietari de l’antre i fa un gest amb les mans: aixeca els polses i els mou com si pinces uns mugrons.
Ens mirem estranyats. Mentre, les noies s’aixequen i deslliurades de cap mandra es despiloten en un tres i no res. Ara si que som tres conillets espantats en un mar de sonores rialles vietnamites.
Estem incòmodes, no sabem de que va, no entenem res i els companys asiàtics salten, ballen i beuen com posseïts. Jo miro en Ross, en Ross em mira a mi, mirem en Gonzalo i tots tres fem cara de nens petits desorientats, negant amb el cap amb una simpàtica cara de circumstàncies. Estem tensos com la Señorita Rottenmeier afinant una arpa mentre les noies se’ns repengen als braços. Evidentment no parlen anglès.
En percebre la nostra actitud conservadora els amics charlies ens pregunten si estem bé i ens ensenyen de manera pràctica com s’ha de procedir a la sala: comencen a magrejar les noies, a jugar amb elles, a cantar amb elles, algun passa l'estona abraçat amorosament.... i el conductor de l’autocar de l’empresa, que té una cara de viciós que ni el gran Klaus Kinski*, agafa la seva noia per darrera, ens la posa davant, li remena els pits i ens l'obre de cames. Aquí ja estàvem completament descol·locats, amb la mandíbula per terra.
No sabíem si ens havien portat a un prostíbul, a una orgia-karaoke o a un manicomi amb teràpies de xoc d'allò més progressistes.
Desprès d'una estona de tanteig, de dir-li a la noia que el joystick era propietat privada i que amb quatre carícies i una abraçada ja en fèiem prou en Ross, en Gonzalo i jo ens vam relaxar una mica. Vam veure que la cosa era tan "innocent" com nosaltres volguéssim que fos i vam acabar cantant (intentant-ho) en vietnamita carregats de cervesa fins a dalt.
Jo estava més pendent de les peripècies i les interpretacions de dubtosa qualitat dels vietnamites que de la meva noia. Ella va estar ben contenta amb mi, doncs es va passar l'estona enviant missatges amb el mòbil (On hi tenia la foto d'un nadó), posant-me cervesa de tant en tant i finalment es va acomiadar de mi amb un "you, very good boy" (Tu, molt bon noi). El que no sabia és que jo estava acollonit!
D'aquesta manera van passar ràpidament dues hores de diversió i seriosa riureteràpia (alerta amb l'oxímoron!). El més divertit va ser quan en Quyen, l'home del somriure més gran del Vietnam i autèntica ànima de la festa micro en mà, va rebre una trucada just quan tres noies intentaven treure-l'hi els calçotets. Agafa el telèfon, ens mira amb els ulls ben grossos:
"Is my wife, haha, shhhhhhhh!"
(És la meva esposa, haha, shhhhhhh!)
En acabar totes les noies van marxar a l'ordre del propietari, ens van informar que amb un suplement podíem anar a un hotel amb elles (evidentment no ho vam fer) i va tocar pagar. Com a tot el Vietnam ens van fer el substanciós sobrecàrrec occidental, cosa que als vietnamites no els va fer puta gràcia i se'n van anar tan satisfets com emprenyats. Vam sortir d'allà amb una castanya de les llegendàries i completament desorientats amb el pet de sol que encara queia sobre Nha Trang. Ara encara riem en recordar-ho.
Una festa estranya, divertida i molt més carinyosa que sexual. Se que molts pensareu que la cosa va anar a més i allò va esdevenir "Calígula en Vietnam", però us puc jurar que en cap moment em vaig sentir excitat, més aviat era còmic veure tot el panorama. I si fos així, penseu que esmentaria l'experiència públicament? Sóc un home cast i d'una excel·lent reputació que mantenir!
També us reconeixeré que altres que han passat per la mateixa situació a posterior-hi (ni en Gonzalo ni en Ross, que ningú malpensi!) van anar un xic més enllà... però això són històries de tercers en les quals no em posaré.
Ja sabeu, si visiteu el Vietnam feu immersió cultural: SEXY KARAOKE**!
* Per entendre del tot la referència: Kinski, Klaus: Yo necesito amor, Ed. Tusquets, col. La sonrisa vertical, nº 101.
En aquesta autobiografia narra la seva esbojarrada i descontrolada vida sexual. "Pa mear y no echar gota"
** Dubto fortament (pràcticament afirmo) que no hi han Sexy Karaokes per dones. La veritat és que es tracta d'una societat sortosament masclista on el marit s'agafa les coses amb força llibertinatge... ara, si se n'adona la seva esposa la tenen ben grossa!
