The Walking Dead (o com flipar de matinada sense l'ús i abús d'estupefaents)

Buongiorno a tutti!

Aquesta última setmana he estat força enfeinat i per això no he pogut escriure. A més, he passat més hores gravant imatges de vídeo per la ciutat que davant l'ordenador (tinc un mac, però em resisteixo a deixar d'anomenar-lo ordenador).

       Aquests són els models en els que somiava. Però el pressupost no donava per tant...


Així, jo i la meva estimada (càmera, no saltin les alarmes, la de veritat vindrà al juny! guapa!) hem estat pul·lulant per Nha Trang i he viscut el moment més estrany des de que sóc aquí.

A continuació us l'exposo:

Dos dies (el 15 i el 16) m'he aixecat per gravar la sortida del sol des de la badia. Aquí l'astre rei (quins sinònims, oh!) surt a les cinc i quart més o menys, de manera que m'he llevat a les quatre del matí per tenir temps d'escollir una posició mentre voltava amb la moto, preparar-ho tot, plantar el trípode, etc.

Surto de casa amb la moto i amb l'incertesa de portar un aparell el preu del qual podria alimentar una família durant 1 any sencer. La ciutat és molt segura durant el dia (no he tingut el més mínim problema), però és a la nit quan ataquen als borratxos.
Em creu-ho amb un rus de cent quilos ebri, excitat i sense camiseta. Està insultant uns joves vietnamites dalt d'una moto que li fan gestos agressius tot convidant-lo a acostar-se. Això si, motor en marxa i moto encarada que aquests blancots són molt grossos!

Arribo a la carretera principal i em dirigeixo al sud, cap al port. Durant el camí començo a veure algunes persones caminant per les voreres. Van vestides amb xandall i caminen a bon ritme. Quins motivats, penso.
Segueixo cap al port i el que eren una o dues persones cada 100 metres va augmentant paulatinament. Grups d'àvies, homes grassonets, avis amb visera... la carretera es va omplint de vietnamites per tots costats. Arriba un moment en que és una filera de gent caminant o corrent per les dos voreres, o fins i tot pel centre de la calçada.

Quatre i vint del matí, dalt d'una moto recorrent una carretera plena d'ombres silencioses, en silenci i a ritme constant: amics, The Walking Dead!

Arribo al port, no em convenç la situació i molt menys l'ambient; tant a Barcelona com a Palamós sabem que els ports no són llocs d'on brollin Nobels de la Pau o pares de família de sitcoms dels 90's.

                          Ai, els plàcids i caramel·litzats noranta! Quins records!

Mitja volta i tornem cap al centre. Allà la cosa ja s'ha sortit de mare. Són les quatre i mitja i hi ha gent jugant a bàdminton amb xarxes improvizades entre arbres. I no pilotejant, no: jugant i suant com si fos el maleït Wimbledon de la ploma!
Segueixo avançant, ja completament embadalit i captivat pel rocambolesc espectacle i veig el que més m'impressiona: Una minicadena a terra presidint un grup de dones fent aeròbic, i tot això al voral de la carretera just davant de l'entrada de l'antic aeroport militar. L'estampa és abstracte. M'encanta.

Arribo a la plaça principal de la ciutat i allà arriba la catarsi climàtica del show. Davant l'aeroport eren unes quantes dones. Aquí hi han més de 400 persones fent exercicis. Tots escoltant la mateixa cadena de ràdio (amb una veu infernalment desagradable i una música infernalment passada de moda. Com de parodia dels programes d'aeròbic de Bola de Drac, els que mirava el Fullet Tortuga).

                                       Petit homenatge al gran Mestre Muten!


Els mateixos moviments de gimnàs antic (molt comunista!). Ordenats al voltant de cada minicadena de forma exactament concèntrica, o a molt desordre en filera. Avis, joves, nens, panxuts, prims i cap occidental més que jo i la meva càmera.
Em poso a gravar la sortida del sol desitjant que surti d'una vegada per poder girar-me i gravar-los a ells. Surt el sol, però està ennuvolat. Acaba el meu professional esforç i ja puc concentrar-me en ells per satisfer la meva amateur curiositat.
Ara ja estan acabant i uns quants homes s'acosten a mi per preguntar-me que faig, d'on sóc, mirar la càmera... jo els pregunto si venen cada dia. Em contesten que si. Impressionant. Sa.

Un cop acabada la serie d'exercicis alguns segueixen, molts marxen corrent cap al mar i un grup de senyores i un sol senyor fan una filera i es fan massatges. Més enllà un grup de dones va vestit de blanc (unes cinquanta o seixanta) i realitzen moviments semblants al Tai Chi amb anelles de colors. Espectacular.

Torno l'endemà i el mateix espectacle. Un home em diu que em va veure el dia anterior. M'hi fixo bé. Són la mateixa gent cada dia senyors!
Avui els gravo un pèl més i amb les poques imatges del dia anterior us he muntat un vídeo de tres minuts per que veieu que no m'ho invento. Els canvis de color són perquè es gravat amb dues llums diferents. Aquí va:

Aquí ni s'aprecia la magnitud de l'esdeveniment diari, ni tinc imatges de la Walking Dead que us comento, però val molt la pena tenir en compte que són les quatre del matí i aquesta gent treballa fins les deu del vespre.

Em trec el barret i us convido a afirmar que més que ningú MEREIXEN ESTAR EN FORMA I VIURE MOLTS ANYS!



PD: Us imagineu els avís  catalans aparcant la botifarra, deixant el carajillo i fent aeròbic al passeig de Palamós o a les passarel·les del Maremàgnum?
(Les avies ja ho fan. Són molt més valentes i ho fan a les platges, a ple sol, amb dos ovaris!)

Suposo que ens escau més la petanca i la tapa. Tampoc els ho canvi-ho.
És injust però vivim més anys...

PD2: Pròxima i propera entrega A LA PAGODA POTS RELLISCAR AMB L'OLI TANT COM AL MONESTIR. No us ho perdeu!

Un petó molt gran a tots!