The Walking Dead (o com flipar de matinada sense l'ús i abús d'estupefaents)

Buongiorno a tutti!

Aquesta última setmana he estat força enfeinat i per això no he pogut escriure. A més, he passat més hores gravant imatges de vídeo per la ciutat que davant l'ordenador (tinc un mac, però em resisteixo a deixar d'anomenar-lo ordenador).

       Aquests són els models en els que somiava. Però el pressupost no donava per tant...


Així, jo i la meva estimada (càmera, no saltin les alarmes, la de veritat vindrà al juny! guapa!) hem estat pul·lulant per Nha Trang i he viscut el moment més estrany des de que sóc aquí.

A continuació us l'exposo:

Dos dies (el 15 i el 16) m'he aixecat per gravar la sortida del sol des de la badia. Aquí l'astre rei (quins sinònims, oh!) surt a les cinc i quart més o menys, de manera que m'he llevat a les quatre del matí per tenir temps d'escollir una posició mentre voltava amb la moto, preparar-ho tot, plantar el trípode, etc.

Surto de casa amb la moto i amb l'incertesa de portar un aparell el preu del qual podria alimentar una família durant 1 any sencer. La ciutat és molt segura durant el dia (no he tingut el més mínim problema), però és a la nit quan ataquen als borratxos.
Em creu-ho amb un rus de cent quilos ebri, excitat i sense camiseta. Està insultant uns joves vietnamites dalt d'una moto que li fan gestos agressius tot convidant-lo a acostar-se. Això si, motor en marxa i moto encarada que aquests blancots són molt grossos!

Arribo a la carretera principal i em dirigeixo al sud, cap al port. Durant el camí començo a veure algunes persones caminant per les voreres. Van vestides amb xandall i caminen a bon ritme. Quins motivats, penso.
Segueixo cap al port i el que eren una o dues persones cada 100 metres va augmentant paulatinament. Grups d'àvies, homes grassonets, avis amb visera... la carretera es va omplint de vietnamites per tots costats. Arriba un moment en que és una filera de gent caminant o corrent per les dos voreres, o fins i tot pel centre de la calçada.

Quatre i vint del matí, dalt d'una moto recorrent una carretera plena d'ombres silencioses, en silenci i a ritme constant: amics, The Walking Dead!

Arribo al port, no em convenç la situació i molt menys l'ambient; tant a Barcelona com a Palamós sabem que els ports no són llocs d'on brollin Nobels de la Pau o pares de família de sitcoms dels 90's.

                          Ai, els plàcids i caramel·litzats noranta! Quins records!

Mitja volta i tornem cap al centre. Allà la cosa ja s'ha sortit de mare. Són les quatre i mitja i hi ha gent jugant a bàdminton amb xarxes improvizades entre arbres. I no pilotejant, no: jugant i suant com si fos el maleït Wimbledon de la ploma!
Segueixo avançant, ja completament embadalit i captivat pel rocambolesc espectacle i veig el que més m'impressiona: Una minicadena a terra presidint un grup de dones fent aeròbic, i tot això al voral de la carretera just davant de l'entrada de l'antic aeroport militar. L'estampa és abstracte. M'encanta.

Arribo a la plaça principal de la ciutat i allà arriba la catarsi climàtica del show. Davant l'aeroport eren unes quantes dones. Aquí hi han més de 400 persones fent exercicis. Tots escoltant la mateixa cadena de ràdio (amb una veu infernalment desagradable i una música infernalment passada de moda. Com de parodia dels programes d'aeròbic de Bola de Drac, els que mirava el Fullet Tortuga).

                                       Petit homenatge al gran Mestre Muten!


Els mateixos moviments de gimnàs antic (molt comunista!). Ordenats al voltant de cada minicadena de forma exactament concèntrica, o a molt desordre en filera. Avis, joves, nens, panxuts, prims i cap occidental més que jo i la meva càmera.
Em poso a gravar la sortida del sol desitjant que surti d'una vegada per poder girar-me i gravar-los a ells. Surt el sol, però està ennuvolat. Acaba el meu professional esforç i ja puc concentrar-me en ells per satisfer la meva amateur curiositat.
Ara ja estan acabant i uns quants homes s'acosten a mi per preguntar-me que faig, d'on sóc, mirar la càmera... jo els pregunto si venen cada dia. Em contesten que si. Impressionant. Sa.

Un cop acabada la serie d'exercicis alguns segueixen, molts marxen corrent cap al mar i un grup de senyores i un sol senyor fan una filera i es fan massatges. Més enllà un grup de dones va vestit de blanc (unes cinquanta o seixanta) i realitzen moviments semblants al Tai Chi amb anelles de colors. Espectacular.

Torno l'endemà i el mateix espectacle. Un home em diu que em va veure el dia anterior. M'hi fixo bé. Són la mateixa gent cada dia senyors!
Avui els gravo un pèl més i amb les poques imatges del dia anterior us he muntat un vídeo de tres minuts per que veieu que no m'ho invento. Els canvis de color són perquè es gravat amb dues llums diferents. Aquí va:

Aquí ni s'aprecia la magnitud de l'esdeveniment diari, ni tinc imatges de la Walking Dead que us comento, però val molt la pena tenir en compte que són les quatre del matí i aquesta gent treballa fins les deu del vespre.

Em trec el barret i us convido a afirmar que més que ningú MEREIXEN ESTAR EN FORMA I VIURE MOLTS ANYS!



PD: Us imagineu els avís  catalans aparcant la botifarra, deixant el carajillo i fent aeròbic al passeig de Palamós o a les passarel·les del Maremàgnum?
(Les avies ja ho fan. Són molt més valentes i ho fan a les platges, a ple sol, amb dos ovaris!)

Suposo que ens escau més la petanca i la tapa. Tampoc els ho canvi-ho.
És injust però vivim més anys...

PD2: Pròxima i propera entrega A LA PAGODA POTS RELLISCAR AMB L'OLI TANT COM AL MONESTIR. No us ho perdeu!

Un petó molt gran a tots!

COM NOU!

Mentre treballava a la barca, en Gonzalo es va pinçar l'esquena. Desprès de dos dies de laborar amb moltes molèsties, es va decidir a fer-se un massatge guaridor.

A molts llocs de la ciutat pots veure centres de massatge que no tenen mala pinta, però si tens un Nha Trangués a mà per preguntar-li sempre hi sortiràs guanyant.

Un dels membres de l'staff del dive center va acompanyar a en Gonzalo per carrerons de la ciutat i el va dirigir a una casa petita. Allà, el company hi ha anat sempre a fer-se massatges, des de que hi treballava l'àvia dels actuals regentors del local.
És un negoci familiar de tècniques hereditàries.

Li van fer un massatge de pots de vidre que et xuclen l'esquena.
Aquí podeu observar com em va arribar a casa:

                                       L'ha atacat el kraken? Els antiavalots dels mossos?


Suposo que en Comes seria capaç de fer-nos una dissertació de la fotografia i la tècnica empleada (el convido a fer-ho), així il·luminant-nos sobre tant curiosa pràctica.
Pomes, pot ser que segueixi els mateixos principis que la màquina-meravella del teu jefe de la Bisbal?

La veritat és que dos dies desprès en Gonzi està molt millor, tot i que les marques segueixen a la seva esquena.

Esperem les rodanxes pilota-de-goma-style desapareguin tan aviat com el dolor!



PD: No us ho perdeu! Una clienta li va preguntar si era un tatuatge, que li semblava molt i molt cool! jajaja! Hi ha gent per tot...

PRIMER CONTACTE AMB EL TRANSPORT NACIONAL

Aquesta setmana tres dels membres de l'staff del centre han marxat a fer una ruta amb motos "easy rider" (Que és com en diuen els vietnamites de les motos grosses).
Així, en Christian (Danès que d'aquí a un mes serà membre de la Danish Navy i que probablement la transformarà en una sala de festes flotant), en Nicky-boy (Sud-Africà que físicament és un creuament entre un ewok i un hobbit) i en Roman (Txec de 35 anys que s'està traient tots els títols de busseig d'una sola estocada) van marxar ahir direcció Ho Chi Minh City.

I perquè us explico tota aquesta parrafada sobre gent que ni coneixeu, ni coneixereu mai?

En Roman (que és un tio collonut) té llogada a mesos una scooter amb canvi de 110 cc, i donat que ha marxat aquests dies ens l'ha deixat a en Gonzalo, a en Demian (Un altre Sud-Africà tret de La Comarca) i a mi!

                                                    Aquesta és la "Pinky Rider"

D'aquesta manera m'he aixecat aquest matí a les set, m'he dutxat, he comprat esmorzar, he pujat a la moto i he començat a fer carretera! Ha estat de puta mare!
Sortir una mica de la zona on treballem (Turística) i començar a veure camps d'arròs (per fi!)
ha sigut meravellosament terapèutic (portàvem uns quants dies treballant deu horetes diàries).

La primera impressió que un s'endú quan comença a conduir és que això és can pixa, i que el que has de fer és anar decidit cap a on tu vols sense pensar massa en que faran els demés.

Una particularitat molt gran de la conducció vietnamita és que no fan servir gaire el retrovisor (Fixeu-vos en la mida i les condicions del de la "Pinky Rider") i ni tan sols miren enrere mentre condueixen.
Tenen una espècie de codi-norma on el que mana és el clàxon: si tu fots una pitada al de davant, vol dir que el vas a avançar. Resultat: la ciutat és com un concert de botzines rogalloses.
Entre motos no és excessivament molest, però en carretera, quan t'avança un camió gros, la cosa s'intensifica fins al nivell 1 de rebentada de timpans. Fills de puta, quin volum!
I ja et pots apartar, doncs ell passarà a tota òstia apartan-te fins la cuneta.

A més, vas per una carretera amb dos carrils per banda i en una corba de visibilitat reduïda t'apareixen tres tràilers avançant-se entre si. Quins tarats!
O una moto en contra-direcció i ben a la teva dreta. No m'estranya que hi hagi un index de moralitat en carretera tan alt!

I aquest és l'excel·lent, i perquè no dir-ho, viril casc que m'han deixat:

                                           Alerta amb el detall de les flames roses!

Més seguretat que el casc d'en Rossi.

Alhora, és força comú que una família sencera viatgi amb una moto com la que jo he portat avui.

Cosa divertida, però alhora perillosa.
També carreguen milers de coses a sobre una moto:

                              

Avui m'han avançat dues motos amb tubs d'acer i plàstic de tres o quatre metres. Imagineu-vos que et frenen de cop a davant: western broccheta?

En fi, tota una experiència que ha sigut la mar de divertida i m'ha permès explorar una mica els voltants de Nha Trang i veure un xic de natura, encara que fos des de la carretera.
El més probable és que quan siguem a l'apartament instal·lats (el dia 15) intenti llogar-ne una jo també, doncs la mobilitat i la llibertat que ens donaria serien impagables.

Pel que fa a la feina la cosa va pujant de gent al mateix ritme que les hores de sol i les temperatures. Venem vídeos o fotos a diari i la barca de l'empresa és cada cop més plena.

Aviam si ens comprarem directament una Easy Rider i no una Pinky Rider!

Apa, un petó molt gran a tots!

P.D: Mare no pateixis. Vaig concentrat com si fos un funambulista!

PRIMER VIDEO

Bon dia des de la vila del pingüí... o del panda... o del gos bullit...

Aquí les coses comencen a progressar i ja vaig entregar el primer vídeo a l'encarregat i responsable de la meva feina aquí. Era una prova de foc, doncs havia de demostrar que en Gonzalo em necessitava per muntar els vídeos (ell ha venut per aquí que jo era muntador professional i mil mandangues més, no m'estranyaria que en un moment d'emoció comentés que Tarantino m'ha trucat per substituir la gran Sally Menke, descansi en pau)

                                         DEP

Alhora, el col·lega és un tipus força reservat i estrany. Sabent que jo era aquí i passant per davant seu diverses vegades no havia volgut coneixem. Força incòmode.

Al fet. Abans d'ahir ja tenia acabat el muntatge (fet express) i vam quedar amb ell per veure'l. Entrem al despatx, em presento, parlo amb ell 3 minuts i li passem. Ens demana privacitat ("I prefer to be relax and smoke a cigarrette to watch videos...") i baixem al bar a esperar.

Una hora i pico vam estar esperant i de cop va baixar les escales, ens va donar el llapis digital d'Autoescola Palamós i ens va dir que li havia encantat entre aplaudiments: "I love it... brilliant..." Fixeu-vos si es un tipus tímid que en comptes de fer-nos pujar a comentar-ho al despatx (el que seria normal i efectiu) ens diu que mirem al mail on ens ha enviat la seva opinió. Aquí us adjunto pantallassu:

                                       Ieeee!

Aquí us adjunto l'enllaç del vídeo. Està fet express i els que sabeu del tema veureu que no és cap meravella, però és efectiu i divertit, que és el que esperen aquí.
És d'un curs de Open Water (primer nivell en submarinisme) i això és un resumillo del curs per penjar a la xarxa:

http://vimeo.com/21870442

observeu en el text que a Vietnam em dic MendY...

Així que molt, molt contents i a la expectativa de com es van resolent els "flecos" del tracte. Aviam si comencem a tenir molts més clients, sembla que va sortint el sol, i podem fer diners per comprar un equip de futbol, un de volley (Guillem et nomenaríem director tècnic, entrenador, estrella absoluta, consultor, recull pilotes i fisioterapeuta -ho sento Comes, tu ja tens massa catxe-) o menjar alguna espècie protegidíssima: estofat de tigre, t-bone d'elefant asiàtic o truita de patates amb foca de Ha Noi.

Un petó molt fort a totsssss i gràcies per llegir el blog i comentar-lo, que fa molta il·lusió!!

                                      A ell no li ha fet massa gràcia...


PD: Per als susceptibles (sempre n'hi han) el tema tigre i elefant és només una broma de mal gust, pèssima, grollera, sense cap sensibilitat envers el món animal i la protecció del mateix. Gust de conill, potser? com els gats? mmmmm...

Các bạn thân mến:

Que tal tot pel mediterrani? Ja comença a fer bon temps?

Aquí al Mar de la Xina Meridional ja he sobreviscut 10 dies (sense que m’empresonin les forces de l’ordre) i finalment he tingut temps per començar aquest blog (que havia promès) sense tenir feina, jet lag, manca de xarxa o ressaca vietnamita.
  
El vol va ser llarg i feixuc, amb una parella de filipins al costat força simpàtics i que vaig fer aixecar moltíssimes vegades per anar al bany o estirar les cames. Singapur Airlines és una gran companyia i les seves hostesses són tant boniques i ben vestides (foto adjunta), com exòtiques i simpàtiques, però els seus seients són de mida asiàtica (molt petits). Cosa que trobo tant normal com incòmode per un occidental de 1’83 i cap a 90 kg de pes. 

                                                                    Gran uniforme

En total: 22 hores de vol, tres enlairaments, tres aterratges, 4 àpats, una parada tècnica a Milano, una escala a Singapur (on, Ori de barna, has de saber que toquen moooolta viruta), 5 pel·lícules, un pilot de sèrie (Boardwalk Empire) i moooltes ganes d'arribar. 

Tot el que hem preocupava pels temes de visat, permisos per la càmera, declaracions, etc. es va esvair només veure la (inexistent) actitud dels funcionaris militars vietnamites. 
Podria haver entrat amb un matxet, un Kalashnikov desmuntat en peces, dues granades de mà, un linx ibèric dissecat, unes fotos d’en Met posant nu i un carnet de les joventuts de la falange autèntica a la maleta i els hauria sigut absolutament igual. 
Paga dollars americans frescos i  ben verdets i entra sense cap problema jove amic capitalista! Ah, això si, el Facebook no funciona!

Següent pas: Sobreviure a Saigon. 

"Atenas és una caos...", "A Roma condueixen com volen...", "A Bcn hi han moltes motos..." 

Tantes vegades sentides (i dites pel que escriu) aquestes afirmacions ha arribat el moment de sentenciar: Bullshit! 

Saigon si que és un caos, condueixen com els surt de la punta la minga i hi han més motos que persones.

Creuar un carrer és de les coses més perilloses que he fet mai!

Quina bogeria de metròpoli! 9 milions de vietnamites (contant rodalies) amuntegats per tot arreu; menjant, dormint, negociant, beguen i respirant fums tòxics a les voreres per on evidentment, també hi passen les motos. 
Més endavant escriure un post especial sobre Ho chi minh city...

Tres dies pul·lulant per la ciutat i cop de bus cap a Nha Trang!
Si el vol va ser llarg, el bus va ser un infern. El conductor era un suïcida (com tot bon vietnamita amb un volant o un manillar a les mans), la llitera era de mida asiàtica (com ja hem dit: molt petita), el matalàs dur i a la tele van posar una sit-com local sobre travestits (llàstima que no em vaig apuntar el nom, doncs era freak i matussera fins a l’infinit) acompanyada de videoclips perpetrats pels mateixos personatges. Genial!
Tot això durant 9 hores de trajecte per fer menys de 400 km!  Imagineu-vos la qualitat de la carretera…

Arribem a Nha Trang (Aquí el mapa. Per a més info: David i Ada Colomer) i almenys ja som a lloc. 

Em trobo amb en Gonzalo, una abraçada, cap al meu hotel (que està molt bé però que he tingut que canviar per raons que us explicaré en un futur post sobre el físic dels vietnamites...) i a fer unes cervesetes per ensenyar-me companys i empresa. Aquests últims dies, des que jo sóc aquí (porto mala estrogança), quasi no ha sortit el sol i el que és pitjor: no hi ha bona visibilitat al mar per culpa d’un temporal. Resultat: no hi ha clients al dive center Rainbow Divers (no és un centre homosexual, tot i que seria divertit)

Que fan 5 anglesos, dos sud-africans, dos danesos, tres noruegues i dos catalans sense feina? 

Fàcil resposta, beure com gossos. 

Així que la primera nit ja va anar grossa. Entre jo, en Gonzalo i en Christian (un noi danès molt ben parit) vam tenir que pujar dues plantes a pes a en Mark (un noi anglès d’uns 70 kg). I quan dic a pes, vull dir que el fill de puta estava en semi-coma i el vam carregar com un mort. Bona entrada. Welcome.

Un parell de dies per anar acostumant-me a l’ambient, a la gent, passar el jet lag i comencem a treballar en un muntatge per l’empresa. De moment no he parlat amb l’encarregat (Chris), doncs és un anglès força reservat i veient l’ambient de no massa feina que estem passant prefereixo no forçar la situació. Ara sóc com un assalariat d’en Gonzi.

Avui he acabat el muntatge, d’aquí que tingui un xic de temps per començar el blog, i ens posarem a preparar més cosetes per aquesta gent.
Pel que fa al documental, hi anem donant voltes i poc a poc sembla que tenim un fil que seguir. Tindreu més informació quan la cosa vagi agafant forma. 

La ciutat està molt bé, doncs no és el Gotham City asiàtic (Saigon) ni Vall-llobrega del Mekong. 200.000 habitants i un centre turístic tipus Platja d’Aro/Lloret força curiós. Estan construint hotels amb capital americà i francès a punta pala. Sembla la Costa Brava dels anys setanta. 

Els preus són una broma, tot és molt barat si ho comparem amb casa nostra. Vaig canviar euros a doncs a Saigon a una diferència: 1 eu = 29800 dv. (Tots i cadascun d'ells amb la cara del gran Ho Chi minh, evidentment)
Així que a partir d’ara tots passareu a tractar-me de Sr o Mr Oriol Mendieta Vancells doncs sóc milionari i vosaltres no.  

Per que us en feu una idea: una cerveseta fresca i d’ampolla en un bar vietnamita de carrer val uns 7000, 8000, 9000 dongs. Uns 33 cèntims d’euro. L’amic Devender aquí es deprimiria. El menjar també està prou bé. El més barat, i el que solem fer jo i en Gonzalo és menjar als "xiringuitos" de carrer.

                                                   El pamplines aquest també ho ha provat!

Sopes de peix, noodles, arròs amb vedella o pollastre per menys de mig euro la ració que evidentment és de mida asiàtica (si, efectivament, molt petita), però amb la xafogor un no te massa gana. De moment no he menjat res especialment estrany; no patiu, tot arribarà.

El dia 15 ja ens traslladem a una caseta (quan hi anem us ensenyaré fotos), així que ja podrem cuinar coses de les nostres de tota la vida! Els productes aquí són de força qualitat. Hi han totes les verdures i hortalisses nostres, més alguna d’autòctona. A més, tenim dos ports a la ciutat i pertant bon peix a bon preu. Són una mica destraleres i no tenen massa miraments en agafar “pezqueñines”. Suposo que com nosaltres en velles èpoques de bonança... i salvatgisme. 

Bé, ja us he fotut prou rotllo i quatre pinzellades generals sobre com va tot per aquí baix. Espero tenir temps per anar explicant cosetes al blog i a vosaltres de llegir-les i comentar-les! 

Un petó molt gran a tots i en especial a la Jessi i a l’Anna Boldú (de part d’en Gonzalo)! 

Us trobem a faltar!


Oriol Mendieta Vancells,
Nha Trang a 2 d’Abril del 2011


PD1: Si nois/es:

                                                   PORTEN AQUEST BARRET, ÉS VERITAT! JAJA!


PD2: Sir Vilius, Aleix Xicarinho, Toni aka "The Rockstar" i sobretot Badiella aka "El Jeepeta". Apreneu-ne.