Các bạn thân mến:

Que tal tot pel mediterrani? Ja comença a fer bon temps?

Aquí al Mar de la Xina Meridional ja he sobreviscut 10 dies (sense que m’empresonin les forces de l’ordre) i finalment he tingut temps per començar aquest blog (que havia promès) sense tenir feina, jet lag, manca de xarxa o ressaca vietnamita.
  
El vol va ser llarg i feixuc, amb una parella de filipins al costat força simpàtics i que vaig fer aixecar moltíssimes vegades per anar al bany o estirar les cames. Singapur Airlines és una gran companyia i les seves hostesses són tant boniques i ben vestides (foto adjunta), com exòtiques i simpàtiques, però els seus seients són de mida asiàtica (molt petits). Cosa que trobo tant normal com incòmode per un occidental de 1’83 i cap a 90 kg de pes. 

                                                                    Gran uniforme

En total: 22 hores de vol, tres enlairaments, tres aterratges, 4 àpats, una parada tècnica a Milano, una escala a Singapur (on, Ori de barna, has de saber que toquen moooolta viruta), 5 pel·lícules, un pilot de sèrie (Boardwalk Empire) i moooltes ganes d'arribar. 

Tot el que hem preocupava pels temes de visat, permisos per la càmera, declaracions, etc. es va esvair només veure la (inexistent) actitud dels funcionaris militars vietnamites. 
Podria haver entrat amb un matxet, un Kalashnikov desmuntat en peces, dues granades de mà, un linx ibèric dissecat, unes fotos d’en Met posant nu i un carnet de les joventuts de la falange autèntica a la maleta i els hauria sigut absolutament igual. 
Paga dollars americans frescos i  ben verdets i entra sense cap problema jove amic capitalista! Ah, això si, el Facebook no funciona!

Següent pas: Sobreviure a Saigon. 

"Atenas és una caos...", "A Roma condueixen com volen...", "A Bcn hi han moltes motos..." 

Tantes vegades sentides (i dites pel que escriu) aquestes afirmacions ha arribat el moment de sentenciar: Bullshit! 

Saigon si que és un caos, condueixen com els surt de la punta la minga i hi han més motos que persones.

Creuar un carrer és de les coses més perilloses que he fet mai!

Quina bogeria de metròpoli! 9 milions de vietnamites (contant rodalies) amuntegats per tot arreu; menjant, dormint, negociant, beguen i respirant fums tòxics a les voreres per on evidentment, també hi passen les motos. 
Més endavant escriure un post especial sobre Ho chi minh city...

Tres dies pul·lulant per la ciutat i cop de bus cap a Nha Trang!
Si el vol va ser llarg, el bus va ser un infern. El conductor era un suïcida (com tot bon vietnamita amb un volant o un manillar a les mans), la llitera era de mida asiàtica (com ja hem dit: molt petita), el matalàs dur i a la tele van posar una sit-com local sobre travestits (llàstima que no em vaig apuntar el nom, doncs era freak i matussera fins a l’infinit) acompanyada de videoclips perpetrats pels mateixos personatges. Genial!
Tot això durant 9 hores de trajecte per fer menys de 400 km!  Imagineu-vos la qualitat de la carretera…

Arribem a Nha Trang (Aquí el mapa. Per a més info: David i Ada Colomer) i almenys ja som a lloc. 

Em trobo amb en Gonzalo, una abraçada, cap al meu hotel (que està molt bé però que he tingut que canviar per raons que us explicaré en un futur post sobre el físic dels vietnamites...) i a fer unes cervesetes per ensenyar-me companys i empresa. Aquests últims dies, des que jo sóc aquí (porto mala estrogança), quasi no ha sortit el sol i el que és pitjor: no hi ha bona visibilitat al mar per culpa d’un temporal. Resultat: no hi ha clients al dive center Rainbow Divers (no és un centre homosexual, tot i que seria divertit)

Que fan 5 anglesos, dos sud-africans, dos danesos, tres noruegues i dos catalans sense feina? 

Fàcil resposta, beure com gossos. 

Així que la primera nit ja va anar grossa. Entre jo, en Gonzalo i en Christian (un noi danès molt ben parit) vam tenir que pujar dues plantes a pes a en Mark (un noi anglès d’uns 70 kg). I quan dic a pes, vull dir que el fill de puta estava en semi-coma i el vam carregar com un mort. Bona entrada. Welcome.

Un parell de dies per anar acostumant-me a l’ambient, a la gent, passar el jet lag i comencem a treballar en un muntatge per l’empresa. De moment no he parlat amb l’encarregat (Chris), doncs és un anglès força reservat i veient l’ambient de no massa feina que estem passant prefereixo no forçar la situació. Ara sóc com un assalariat d’en Gonzi.

Avui he acabat el muntatge, d’aquí que tingui un xic de temps per començar el blog, i ens posarem a preparar més cosetes per aquesta gent.
Pel que fa al documental, hi anem donant voltes i poc a poc sembla que tenim un fil que seguir. Tindreu més informació quan la cosa vagi agafant forma. 

La ciutat està molt bé, doncs no és el Gotham City asiàtic (Saigon) ni Vall-llobrega del Mekong. 200.000 habitants i un centre turístic tipus Platja d’Aro/Lloret força curiós. Estan construint hotels amb capital americà i francès a punta pala. Sembla la Costa Brava dels anys setanta. 

Els preus són una broma, tot és molt barat si ho comparem amb casa nostra. Vaig canviar euros a doncs a Saigon a una diferència: 1 eu = 29800 dv. (Tots i cadascun d'ells amb la cara del gran Ho Chi minh, evidentment)
Així que a partir d’ara tots passareu a tractar-me de Sr o Mr Oriol Mendieta Vancells doncs sóc milionari i vosaltres no.  

Per que us en feu una idea: una cerveseta fresca i d’ampolla en un bar vietnamita de carrer val uns 7000, 8000, 9000 dongs. Uns 33 cèntims d’euro. L’amic Devender aquí es deprimiria. El menjar també està prou bé. El més barat, i el que solem fer jo i en Gonzalo és menjar als "xiringuitos" de carrer.

                                                   El pamplines aquest també ho ha provat!

Sopes de peix, noodles, arròs amb vedella o pollastre per menys de mig euro la ració que evidentment és de mida asiàtica (si, efectivament, molt petita), però amb la xafogor un no te massa gana. De moment no he menjat res especialment estrany; no patiu, tot arribarà.

El dia 15 ja ens traslladem a una caseta (quan hi anem us ensenyaré fotos), així que ja podrem cuinar coses de les nostres de tota la vida! Els productes aquí són de força qualitat. Hi han totes les verdures i hortalisses nostres, més alguna d’autòctona. A més, tenim dos ports a la ciutat i pertant bon peix a bon preu. Són una mica destraleres i no tenen massa miraments en agafar “pezqueñines”. Suposo que com nosaltres en velles èpoques de bonança... i salvatgisme. 

Bé, ja us he fotut prou rotllo i quatre pinzellades generals sobre com va tot per aquí baix. Espero tenir temps per anar explicant cosetes al blog i a vosaltres de llegir-les i comentar-les! 

Un petó molt gran a tots i en especial a la Jessi i a l’Anna Boldú (de part d’en Gonzalo)! 

Us trobem a faltar!


Oriol Mendieta Vancells,
Nha Trang a 2 d’Abril del 2011


PD1: Si nois/es:

                                                   PORTEN AQUEST BARRET, ÉS VERITAT! JAJA!


PD2: Sir Vilius, Aleix Xicarinho, Toni aka "The Rockstar" i sobretot Badiella aka "El Jeepeta". Apreneu-ne.